Torelló, castell de

Tornar a Vallgespèdia

  • fa 12 mesos
  • T
  • 1

Torelló, castell de. Es troba situat a la part septentrional del terme de Sant Vicenç de Torelló, al cim d’un turó a 781 m d’altitud, al sud del turó dels Tres Batlles, on conflueixen els termes de Sant Vicenç, Sant Pere de Torelló i Orís. La seva situació estratègica li permet dominar les valls dels rius Ter i Ges.

Història

El terme d’aquest castell comprenia els actuals municipis de Sant Vicenç de Torelló, Torelló i la part corresponent a la parròquia de Sant Pere de Torelló del municipi d’aquest nom, mentre que el terme de la parròquia de Sant Andreu de la Vola pertanyia al castell de Curull, encara que inicialment pertanyia al de Cervià o Torelló.

Les primeres notícies d’aquest castell són de les primeres de la comarca, car el 30 de gener del 881 Servusdei i la seva muller Fredegona vengueren a l’arxipreste Gotmar, el futur bisbe de Vic, terres i cases situades en el territori osonenc, a l’apèndix del castell de Torrelló, al lloc anomenat la casa de Sant Feliu, que correspon a l’església de Sant Feliu de Torelló, que també s’anomenava de Cervià. Un castell de Cervià apareix documentat l’any 923, nom que ha quedat en una gran masia de Sant Feliu de Torelló, però sempre predominà el del castell de Torelló, com demostra la donació que l’any 937 féu el comte Sunyer de Barcelona al monestir de Ridaura, d’uns alous que posseïa al castell de Torelló, a la vila de Cervià. Els senyors eminents del castell de Torelló eren els comtes de Barcelona, l’any 1107 el comte Ramon Berenguer III lliurà el castell al comte Bernat III de Besalú en concepte de dot de la seva filla Ximena Roderic, que es casà amb el comte besaluenc. Com que el matrimoni no tingué descendència, el castell es reincorporà al patrimoni barceloní.

Els primers feudataris del castell foren els Besora; Ermemir i Gombau de Besora apareixen com a senyors de Torelló entre els anys 981 i 1040. La filla hereva de Gombau de Besora es casà amb Mir Geribert d’Olèrdola, el qual protagonitzà una seriosa revolta contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Un cop apaivagada aquesta revolta, molts dels castells de l’herència dels Besora foren adjudicats als Montcada, els quals l’any 1072 ja exercien el domini en el castell de Besora, bé que en el de Torelló no sabem que l’haguessin rebut fins el 1136. Quan Ramon Berenguer IV encomanà al senescal Guillem Ramon de Montcada el castell de Torelló, entre molts d’altres, el mateix dia, el senescal prestà jurament de fidelitat pels castells encomanats.

El castell de Torelló formà part del patrimoni de la casa dels Montcada, on romangué fins que fou inclòs en el dot de Guilleuma de Montcada, la qual es casà amb l’infant Pere. Aquesta dama conservà el domini, i un cop vídua el seguí conservant, i passà al rei un cop morta. L’any 1312 el rei encomanà el castell de Torelló a Bernat de Mont-roig i el 1314 a Bernat de Mont-rodon, que sembla que el tenia de manera provisional.

No fou fins l’any 1338 que el rei Pere el Cerimoniós confià novament el castell de Torelló a Bernat de Vilademany; els Vilademany ja eren feudataris dels Montcada per aquest castell des d’abans de l’any 1307, quan Guilleuma de Montcada reclamà a Ramon de Milany o Vilademany la potestat del castell que tenia per ella. Un Vilademany, Pere de Vilademany, el 1347 adquirí, a carta de gràcia, al rei Pere el Cerimoniós, el castell i les jurisdiccions, llevat de la pena capital i la de mutilació, per trenta mil sous. El rei al seu torn concedí a Bernat III de Cabrera el dret de redimir la venda i quedar-se amb el castell, la qual cosa portà a terme l’any 1351, que l’adquirí a la vídua de Pere de Vilademany, Constança, com a tutora de llurs fills.

El vescomte de Cabrera hagué de comprar també el mateix any, els drets que sobre els rèdits del castell tenia Elionor de Pinós, vídua de Bernat Ramon de Josa, que en gaudia per concessió règia i el juny del mateix any el procurador del vescomte amb una minuciosa cerimònia prengué possessió del castell de Torelló que finalitzà amb l’homenatge de mans que li feren els habitants del terme. Després el veguer d’Osona a la plaça del Mercadal de Vic, lliurà al procurador del vescomte una carta del rei Pere el Cerimoniós, en la qual concedia al vescomte Bernat III tota la jurisdicció i el mer imperi, àdhuc la potestat de mort i mutilació. Després es traslladaren al puig de la Guàrdia, on el veguer donà al procurador vescomtal tres bigues de fusta com a símbol de poder erigir forques al terme. El castell de Torelló seguí en mans de la família Cabrera amb els entroncaments que hem citat en el castell de Cabrera. Únicament l’any 1623 el procurador de Francesc de Montcada i Margarida d’Alagon, marquesa d’Aitona i vescomtes de Cabrera, vengueren les jurisdiccions de les parròquies de Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló (el castell ja feia temps que estava enderrocat) a Joan Granollachs, ciutadà de Vic, però la Reial Audiència del Principat anul·là la venda.

Els castlans

La castlania fou exercida per una família cognominada Torelló. Aquesta família ja apareix amb aquest nom des del 1131, per tant ja devia exercir la castlania, almenys des d’aquest moment. Perdurà en el càrrec fins el 1280 que Simona, filla de Bernat de Torelló, es casà amb Berenguer d’Orís. Aquest membre de la família Orís comprà diversos drets en el castell i l’any 1292 rebé de Guilleuma de Montcada, senyora del castell, el dret de mòlta en el castell de Torelló, i obligà els habitants del terme a anar a moldre al molí dels Orís; també rebé el mas Castell, situat a la parròquia de Sant Vicenç de Torelló. L’any 1294 l’infant Pere, marit de Guilleuma de Montcada, confirmà el traspàs dels drets anteriors, i de la venda que la seva muller li havia fet del castell de Torelló, per sis anys, però la venda del castell no tingué continuació. La família Orís, malgrat la complicació en la castlania que es produí posteriorment, exercí aquesta funció almenys fins a l’any 1471.

Des del principi del segle XIV la castlania es complicà amb diverses persones que hi tenien drets. Així l’any 1302 trobem que el cavaller Berenguer Dorrius féu donació a Guillem de Malla de la casa de Dorrius, situada al terme del castell de Torelló, a la parròquia de Sant Vicenç i al mateix temps li cedí la castlania del castell de Torelló. Els Dorrius consten explícitament com a castlans majors l’any 1328, quan Ramon Dorrius, hereu de Berenguer Dorrius, tenia la castlania a consuetud de Catalunya pel rei Jaume II. L’any 1358 aquesta família ja havia perdut o cedit els drets, ja que en aquesta data el senyor del castell, el vescomte de Cabrera, declarà que la castlania del castell de Torelló era exercida pels Besora i pels Orís sense indicar una supremacia de l’un sobre l’altre. Mentre els Besora ja no apareixen més exercint funció castlana, els Orís, com hem dit, encara consten l’any 1471, per desaparèixer definitivament qualsevol notícia sobre la castlania d’aquest castell, que aviat no tindria raó de ser.

Les notícies documentals sobre l’edifici del castell són molt minses i fan més aviat referència a la destrucció que no pas a la construcció. No obstant això, la presa de possessió del castell que l’any 1351 féu el procurador del vescomte de Cabrera, proporciona algun detall del castell. Una part de la cerimònia es realitzà dins la fortalesa; el procurador no pogué pujar a la torre perquè aquesta tenia el portal molt alt, gairebé a la meitat de la torre.

En els inicis de la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II el castell de Torelló ja es trobava molt malmès a causa dels terratrèmols que havien tingut lloc l’any 1427 i havien afectat els pobles de les vores del riu Ter. No obstant el seu estat precari, alguns pagesos del terme, afectes a la Generalitat, hi construïren algunes parets de tàpia, però, com que el procurador del comte d’Osona el volgué abandonar, des de Vic es demanà el seu enderrocament per evitar que caigués en mans dels remences, els quals efectivament, l’any 1463, se n’apoderaren i al final del 1465 encara hi resistien. Si bé el castell de Torelló sobrevisqué a la guerra sense ser enderrocat, l’any 1554 el virrei de Catalunya, marquès de Tarifa, ordenà la demolició del castell per evitar la seva utilització pels bandolers. El que restava dempeus l’any 1746 fou abatut per un huracà. Només quedà la part de la torre que roman encara avui dia.

Castell

El turó del castell, l’entrada al recinte del qual és al costat de migjorn, té una forma en planta d’una fulla de faig, amb la punta encarada a migjorn; el pendent del planell també és en la mateixa direcció. Aquest castell és una bona mostra de l’evolució dels castells de la comarca i l’existència d’uns forats a la roca deuen correspondre a possibles estructures de fusta encara no ben determinades, les quals podríem atribuir als primers castells carolingis. Aquests forats devien servir per a apuntalar-hi les bigues de fusta, per tal de sostenir la torre al capdamunt. En el pla hi ha una gran quantitat d’encaixos d’aquest tipus, més o menys alineats.

Sobre aquest nivell primer, al terç septentrional del planell, es devia aixecar el que queda actualment del castell medieval posterior: una torre de defensa de planta circular. Actualment té una alçada de 3,60 m per la part de tramuntana per 4,70 m per la part meridional. El diàmetre interior és d’1,65 m i el gruix dels murs fa 1,60 m. L’accés a aquesta torre es devia fer per una porta elevada. En un extrem del turó, aproximadament al terç meridional del planell, hom pot veure encara una cisterna excavada a la roca, que fa dos metres de llarg per un i mig d’ample. La seva fondària no es pot saber puix que és plena d’aigua de pluja i pedres. Aquesta cisterna fou destapada l’any 1945 per l’Associació d’Estudis Torellonencs (A.D.E.T.), fundada aquell mateix any.

A la part meridional hi havia un forat recentment tapat, el qual seguia molt bé el tipus d’obra primitiva. L’aparell del que queda de construcció ha estat fet amb carreus petits, ben tallats, desbastats, de forma rectangular, disposats en filades uniformes i regulars. Aprofitant la roca de la part més alta del turó, i seguint la cinglera es construí una muralla que envoltava tot el conjunt. Amb tot això sembla que queda clar l’esquema bàsic d’un castell del segle XI: una torre de defensa envoltada per una muralla.

Ceràmica

Actualment, al local de l’A.D.E.T., hi ha el material arqueològic procedent tant de la cisterna, com d’altres zones del castell, així com altres materials procedents del turó, i del Coll de Gallina (mas emplaçat a la vall formada pel turó del castell i l’anomenat Puigcornador).

A més de la ceràmica grisa medieval, de la qual parlarem més endavant, cal destacar alguns fragments de ceràmica ibèrica de pasta ataronjada, i ceràmica blava dels segles XV-XVI endavant, cosa ben lògica si tenim en compte que el mas Coll de Gallina va ser habitat fins a època molt tardana. Quant al material no ceràmic, malgrat que poc nombrós, és força significatiu. Val la pena destacar per un costat els ossos d’animals, encara pendents d’un estudi especialitzat; i per l’altre un total de 20 fragments de ferro, molts d’ells difícilment identificables a causa tant del mal estat en què ens han arribat, com a la dificultat d’intuir-ne les formes primitives; malgrat tot, sí que podem identificar alguns fragments de ferradura, alguns claus i unes peces de forrellat.

Entrant ja en la ceràmica que s’englobaria dins el marc cronològic del romànic, es conserven un total de 37 fragments repartits de la següent manera: nou vores, una nansa, dos fons i una panxa decorada; la resta ja són fragments informes. Els trets principals de la ceràmica procedent del castell són: elaboració a torn; coloració o bé bru clar, o bé gris més clar unes vegades i més fosc d’altres, depèn del tipus de cocció, o també, en menor grau, del tipus d’argila utilitzada; i el tipus de pasta, que presenta molt poc desengreixant.

Aquestes tres característiques permeten de donar una datació aproximada d’aquesta ceràmica entre els segles XI i XII. A partir de nou fragments de vora que tenim, podem distingir dos tipus de formes: olla i cassola. Quant a les formes de les vores cal dir que són de llavi rodó, llevat de dos casos en què són planes; en tots dos la vora és exvasada. La resta de fragments amb forma són un fons i una panxa, però no és possible a partir d’ells de refer la forma originària de la peça. Cal, finalment, destacar una panxa decorada amb bandes paral·leles i acanalades, la qual constitueix una decoració força brusca.

Font: Catalunya Romànica (Volum III, pàg. 529-531).

Fotografia:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Torell%C3%B3

imatge1

Entrada Anterior

Tea-xoc-tre

Entrada següent

Teula, font de la

Compare listings

Compare