Sant Marcel de Saderra, església de

Tornar a Vallgespèdia

  • fa 7 mesos
  • S
  • 1

Sant Marcel de Saderra, església de. El sector de Saderra, situat a l’esquerra del riu Ter, s’estén des del riu en direcció a la muntanya de Bellmunt i comprèn el terreny emboscat de la baga de l’Illa fins al coll de les Gargantes, la vall del torrent de Saderra i la planura situada vora el riu, on hi ha les masies més importants. L’església de Sant Marcel de Saderra que, edificada sobre un tossal arran de la reconquesta, serví de centre parroquial als habitants del lloc, es troba a 620 m d’altitud, sobre els masos del Soler i Saderra.

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Torelló. Encara que més tard aparegué un castell de Saderra, aquest no tingué un terme propi independent, i concretament se situava a la vall de Saderra. Aviat fou una parròquia independent, funcions que conserva en l’actualitat. El castell de Torelló s’esmenta en el document més antic que es conserva sobre la comarca, ja que el 881 Servusdei i la seva muller Fredegona vengueren a l’arxiprest Gotmar. que després havia de ser el primer bisbe de la seu restaurada de Vic, terres i cases situades al territori osonenc, a l’apèndix del castell de Torelló, al lloc de la casa de Sant Feliu.

El lloc de Saderra surt esmentat l’any 945 en la venda que feren Daniel i la seva muller Baldegòncia a Madrona i a Provència d’una casa situada al terme de Torelló, a la vall de Saderra (in valle Saiderre) i l’església es documenta per primera vegada el 949 en la donació que feren Asenari i la seva muller Dolçosa a la casa de Sant Marcel, l’església de la qual era fundada al comtat d’Osona, a la vila Saderra (villa Seder), d’una peça de terra situada al mateix lloc.

També surt esmentada l’any 1047 quan entre els sacerdots Ató i Adalbert hi hagué un plet sobre un alou situat al comtat d’Osona al lloc anomenat Saderra, pel dret de l’església de Sant Marcel (pre foribus ecclesie sancti Marcelli).Les funcions parroquials d’aquesta església consten des del 1070, quan Ramon, sacerdot de Sant Marcel de Saderra, donà a la canònica de Sant Pere de Vic un alou situat al comtat d’Osona, a la parròquia de Saderra, sota l’església. L’església la degué fer consagrar l’esmentat sacerdot Ató abans del 1047, ja que l’alou en disputa havia estat donat a l’església per l’esmentat sacerdot, que féu dedicar el temple; així es féu constar en un plet celebrat l’any 1058, quan el sacerdot Ató ja era difunt, davant Vitià, clergue i vicari de Besora, i altres persones, per dilucidar la propietat de l’alou que havia donat a l’església i era usurpat per diverses persones.

L’edifici sofrí diverses reformes i modificacions durant el segle XVII, quan l’absis original fou substituït per un de rectangular. També es transformà el pòrtic o galilea que tenia al costat de migdia en una nau lateral tot tancant els arcs del pòrtic, i la porta primitiva, situada al mur de migdia, es traslladà a la façana de ponent. Al mateix moment es degué construir el petit campanaret de torre sobre el mur de ponent, mentre que els murs foren rebuidats per encabir-hi diversos altars desapareguts, entre ells un de Joan Gascó, pintat l’any 1517.

Avui l’edifici segueix utilitzant-se com a parròquia i es troba en bon estat de conservació.

Església

Tal com ja hem apuntat, l’església original ha estat molt modificada. Es conserva la nau, única, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i possiblement capçada a llevant per un absis semicircular, avui desaparegut, del qual es conserva l’arc que formava el plec d’obertura. A aquesta nau hom afegí a la façana de migjorn un atri, obert amb dues arcades, avui aparedades i integrat també el segle XVII a la nau mitjançant una gran arcada que trenca tot el mur de migjorn original i el tapament dels arcs del pòrtic.

Tot l’edifici presenta un arrebossat d’època moderna, que no permet d’apreciar-ne l’aparell, visible només en alguns punts de la façana, on es distingeixen uns carreuons simplement escairats, disposats en filades uniformes i regulars.

Majestat

Destruïda l’any 1936, Saderra conservava encara una majestat romànica de talla policromada, de la qual només coneixem la fotografia de l’arxiu Gudiol, que reproduïm, i les referències mencionades per Manuel Trens a Les Majestats Catalanes. També, naturalment, els comentaris fets al llibre Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya.

Venerada com a sant Mamet, no era al santuari de la Mare de Déu de Borgonyà, pertanyent al municipi de Sant Vicenç de Torelló, com anteriorment s’havia suposat, sinó a l’església parroquial de Sant Marcel de Saderra. De l’església construïda abans de l’any mil, no en queda res; la nova fou construïda vers l’any 1054, i conservava pintures murals de l’època, segons indica Manuel Trens, a qui devem aquesta informació, així com la notícia de la forta restauració que rebé aquesta imatge el segle XVIII; foren retocades la cabellera i la barba, així com la inclinació del cap; fins foren allargats i abarrocats els extrems de la creu potençada. Aquests retocs desfiguraren en gran manera el seu aspecte, i fan molt difícil i problemàtica la seva datació. Manuel Trens la considera del segle XII, i la fitxa corresponent a la fotografia de l’arxiu Gudiol l’atribueix al segle XIII.

Malgrat totes aquestes transformacions conegudes, i d’altres encara possiblement ignorades, hom pot intuir, pel que pot veure’s a la fotografia, que havia d’ésser, tanmateix, una bellíssima imatge, de molt bona factura i ben proporcionada; portava una túnica llisa, bastant ajustada, ondulada a la part baixa, que mostrava el gruix de les cames, i cenyida regularment amb una corretja plana que queia en dues tires paral·leles, sortides d’un nus perfecte, com el de les majestats millors; la policromia, segurament per causa de la restauració del segle XVIII, no ens recorda res que pugui relacionar-se amb el nostre art romànic.

Els braços en tensió, però voluntàriament oberts, mostraven la síntesi d’una recta absoluta, i acabaven amb unes mans lleugerament decantades enfora, en un bondadós gest de protecció i acolliment; la cara, correcta i expressiva, mirada serena i boca petita i ben dibuixada, era tota bondat i comprensió, i reforçava el significat del gest.

Els cabells mostraven encara un fi ratllat, bastant malmès, que podia ser el que quedava d’un original més aprimorat. El bigoti era una tira prima que arrencava de sota els narius i deixava tot el sobrellavi pelat, detall que també pot observar-se a les majestats Lluís de Bonis, d’All i de la col·lecció Algarra.

El ratllat de bigoti i barba, així com el retallat d’aquesta, eren de factura simple i esquemàtica i de gust molt més modern del que corresponia a la restauració, i era un xic sorprenent que l’artesà que tingué el mal gust de retocar-lo (potser a desgrat) tingué l’encert d’actuar amb una certa discreció, car s’esforçà a respectar l’expressió i el caràcter de la imatge. Diu Manuel Trens que només quedava l’argolla de ferro que la subjectava a la paret.

Font: Catalunya Romànica.

Fotografia: https://2.bp.blogspot.com/-laL4JeJOSKE/VV7tq3kR_DI/AAAAAAAAgwY/6X6-eun71G8/s1600/100_0271.JPG

imatge1

Entrada Anterior

Saderra

Compare listings

Compare