Sant Hilari de Vidrà, església de

Tornar a Vallgespèdia

  • fa 7 mesos
  • S
  • 1

Sant Hilari de Vidrà, església de. El poble de Vidrà, centre del municipi, es troba situat al costat sud-occidental del terme, al peu del puig Castellar. Les seves cases són les continuadores de l’antiga sagrera o àmbit murat, renovat els segles XVII i XVIII, el qual, entorn de l’església de Sant Hilari, gaudia d’immunitat.

Història

Els termes que formen la vall de Vidrà són coneguts des de molt antic, gràcies a la conservació de l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de Vidrà, datada l’any 960, que es convertí en el seu centre aglutinador. Segons aquesta acta, la demarcació de Vidrà era formada per les viles o grans propietats rurals de Vidrà, la Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Siuret, Covildases, Bosquerons i la casa d’Arig amb les Planes, que posteriorment han donat lloc a grans masies o a les parròquies sufragànies de Santa Margarida de Cabagès, Sant Bartomeu de Covildases, o la més moderna de Santa Llúcia de Ciuret.

La jurisdicció civil i criminal de tot el terme de Vidrà, llevat del sector de la vall de Salgueda, que depenia del castell de Curull, fou exercida pels castlans del castell de Milany, que incloïa també el terme de Vallfogona i, amb tota seguretat, posteriorment, el de Llaés, feudataris de la casa vescomtal de Besalú. En un primer moment el castell fou governat per la casa vescomtal dels Uzalards, per delegació dels comtes de Cerdanya-Besalú.

Per la seva banda, el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja tenia extenses possessions al terme de Vallfogona, anà adquirint drets i emoluments sobre els masos del lloc, així com sobre la parròquia mateixa de Vidrà, com abans ho havia fet amb llocs com Arig, documentat des del 913, o Bosquerons, des del 918, que apareix repetidament en la documentació del monestir, inclosa en el Llibre de Canalars de l’abat Idalguer (segle XV). La possessió del monestir santjoanenc de la parroquia de Vidrà fa necessària una referència, encara que breu, de la biografia de l’abadessa Ranlo, la qual féu edificar i consagrar l’església de Vidrà, juntament amb les de Llaés, Vallfogona i Sora, termes, aquests tres darrers, que ja eren propietat del monestir.

Ranlo era filla de Dela, comte d’Empúries, i era casada, o així ho sembla, amb un tal Sunifred, i, en restar vídua entrà al monestir de Sant Joan, del qual fou abadessa entre els anys 955 i 961. Hom suposa que el presumible marit de Ranlo fou senyor del castell de Milany i, per tant, de Vidrà, i que a la mort d’aquest, el terme quedà en poder de Ranlo com a part de l’esponsalici o patrimoni dotal. En el moment de fer el seu testament, Ranlo, que sembla que tenia una especial predilecció per Vidrà, devia llegar els seus drets sobre aquesta parròquia al monestir. El cert és que l’any 964 l’abadessa Fredeburga, per afermar bé el domini del monestir sobre Vidrà, i tal volta fer reconèixer jurídicament la cessió de Ranlo, concertà amb els comtes Sunifred, Oliba i Miró de Cerdanya-Besalú, que pel dret successori eren senyors de Milany i de Vidrà, una permuta dels béns que Sant Joan tenia als llocs d’Arsa, Camprodon, Freixenet i Ginestosa, al comtat de Besalú, pels drets que els esmentats comtes tenien sobre el lloc de Vidrà, al comtat d’Osona.

Amb aquesta commutació, en la qual intervingué també el bisbe Ató, que havia participat d’igual manera en la consagració de les tres esglésies abans esmentades, el monestir de Sant Joan es convertí en el senyor alodial més important del terme de Milany i de les parròquies de Vidrà, Llaés, Vallfogona i llurs sufragànies. A partir d’aquell moment, en els documents que sobre les terres i altres béns d’aquests llocs es feren, apareixen l’abat del monestir com a senyor alodial i el castlà del castell de Milany com a senyor jurisdiccional. Aquest terme jurisdiccional de Milany romangué fins al segle XVIII, en què fou dividit en la baronia i terme de Vallfogona i en la jurisdicció de Vidrà, organitzades en dues batllies.

L’església parroquial del Sant Hilari de Vidrà, que com queda dit, es convertí des d’un principi en el centre aglutinador i organitzador de la contrada, fou consagrada el 19 d’abril del 960, pel bisbe Ató de Vic i l’abadessa de Sant Joan, Ranlo, que l’havia feta edificar. A l’acta de consagració consten les donacions fetes a la nova església que, a més d’objectes de culte, comprenien propietats per al seu manteniment, així, els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels dels llocs esmentats anteriorment i que formaven el terme de Vidrà. La presència del bisbe de Vic a la consagració s’explica, perquè, malgrat trobar-se vinculat a la casa de Besalú, Vidrà formà part sempre del comtat d’Osona i de la diòcesi vigatana, tal com es veu per la seva inclusió a les llistes parroquials d’aquest bisbat realitzades entre els segles XI i XII.

Un exemple del seu lligam amb el monestir de les Abadesses el tenim en la compra que el 10 de juliol de 1377 féu el sacerdot Ramon Salgueda, resident al monestir o priorat de Manlleu, al monjo infermer de Sant Joan, Pere Torrent, el qual actuava amb consentiment de l’abat i de la comunitat del monestir, d’una capellania anomenada de Sant Salvador de Bianya, unida al càrrec de la infermeria de Sant Joan, que tenia com a dotació la tercera part de les primícies de blat del masos de Vidrà (a excepció dels situats a la vall de Curull) i la tercera part de les oblacions de l’església de Vidrà en les festivitats de Nadal, Pasqua i Tots Sants. Un cop extingit el monestir de Sant Joan, la dependència de Vidrà passà a la comunitat de preveres que s’establí al monestir, si bé era sotmès a la vigilància i a les visites del degà del Ripollès.

La llista de rectors de Vidrà és coneguda d’ençà de l’any 1530 d’una manera continuada, gràcies al treball d’investigació i recopilació del rector de Vidrà Josep Rovira, i amb anterioritat a aquesta data se’n coneixen cinc: Berenguer (1330), Pere de Sobre-roca (mort el 1335), Francesc Costa (1356-1359), Antoni Fraser (1441) i Mn. Sanç, regent o arrendador (1515). A través dels llibres de visites pastorals, es tenen nombroses dades sobre el procés de renovació de l’edifici de l’església, especialment al llarg de l’època moderna, edifici, que segons notícies no documentades, no és el mateix que consagrà l’abadessa Ranlo, ja que aquest tan sols hauria tingut un segle d’existència i devia ésser renovat el segle XI.

Segons les notícies aportades per aquests llibres, l’any 1549, en temps del rector Joan Rigalt, hom construí un nou baptisteri. L’any 1608 es va “reparar lo testo de dita yglesia de modo que les pluges no gasten la volta grassa”, i es va “tapiar les spieres son devant lo altar major y a la sagristia ab un vidre per quan en temps de pluges lo vent fa entrar aygua y a la sagristia dona devant lo sacrari”. L’any 1623 era construït a la part del cementiri, un comunidor. L’any 1628 s’ordenava fer una escala de cargol per pujar al campanar. L’any 1639, es feia “una capelleta sota la spitllera al costat del cor”. L’any 1703 es feia repàs de la teulada, que es trobava en mal estat de conservació.

Fou precisament al llarg del segle XVIII que foren fetes les principals reformes constructives de l’església. Així, entre els anys 1710 i 1711 es realitzaren les primeres obres importants, dutes a terme pel mestre de cases, Cristòfol Forment, el qual allargà la volta de la nau i va fer un portal nou a la part de migdia. L’any 1752 fou construïda una nova sagristia, conservada encara actualment. Però el procés definitiu de transformació s’inicià l’any 1780, segons plans realitzats anteriorment pels germans Josep i Jacint Morató. La, diem, nova església, era inaugurada vers l’any 1791.

Encara que no és documentada la seva construcció, els llibres de visita del final del segle XVII, parlen de l’existència d’una galilea o pòrtic cobert que hi havia davant la porta de ponent de l’església, que desaparegué a causa de les obres de 1710-1711. De l’església romànica n’és visible el mur de migdia, reaprofitat en engrandir-la per fer l’església nova.

L’església de Sant Hilari de Vidrà, que primitivament tan sols tenia un altar, dedicat al sant de la seva advocació, amb el temps n’arribà a tenir cinc, inclòs l’altar major de Sant Hilari; altars que en el seu temps, i al llarg de la seva existència, devien, sens dubte, donar lloc a obres menors dins l’edifici. El primer d’ells, el de Santa Maria, apareix en les deixes testamentàries de la segona meitat del segle XIV, encara que és molt possible que fos originari del segle XIII. Aquest altar, a partir del segle XVI fou conegut per l’altar de Nostra Senyora de les Dones. L’altar dedicat a sant Sebastià i a sant Roc devia ésser aixecat entorn del 1525 i devia respondre, segurament, a alguna epidèmia de pesta que devia assolar la regió. L’altar dedicat a Nostra Senyora del Roser fou erigit segons un decret pastoral del 26 de juny de 1592. Finalment, l’altar dedicat a sant Isidre fou erigit segons permís concedit amb data de 23 de febrer de 1623.

De l’antic edifici romànic resten molt pocs vestigis, que encara es troben mig tapats per la construcció moderna del temple i l’arrebossat. És visible encara una part important del mur de migjorn. A desgrat de l’enlluït que el tapa, l’escrostonament deixa veure un bonic aparell molt ordenat fet amb blocs de pedra escantonats a cops de martell i sense polir, ben disposats en filades força uniformes. Els carreus són de mida més aviat petita, i força desiguals els uns dels altres. L’església parroquial de Sant Hilari té com a sufragània l’església de Sant Bartomeu de Covildases; anteriorment havia tingut també la de Santa Margarida de Cabagès, i la de Santa Llúcia de Ciuret.

Font: Catalunya Romànica

Fotografia: Antoni Prat

imatge1

Compare listings

Compare